SINOPSI

Escriure una carta és el mateix que escriure un e-mail?

Rebre un e-mail és el mateix que rebre un whatsapp?

Enviar un emoji és el mateix que enviar una paraula escrita a mà?

I si aquesta paraula és una paraula d’amor?

Quan canviem la manera de dir que estimem, canviem la manera en que estimem?

A Correspondència, dos personatges molt diferents es pregunten quin és el valor d’un “t’estimo” que s’envia a través d’una finestra.

CARTA DEL DIRECTOR

Quan vaig acabar de reescriure (reescriure, no escriure) Correspondència vaig pensar que no la volia dirigir. Que volia que ho fes algú Altre. L’obra que acabava de signar em suposava un misteri tan gran que hagués preferit que el desentranyés una altra persona. De fet, quan algú em preguntava “què vols dir, amb aquesta obra?”, jo responia que “si sabés exactament el que vull dir, no hagués necessitat escriure una obra per dir-ho”. Però ho intentaré.

“La manca de distància està matant l’amor.”

Aquest, en essència, és el nucli de l’obra, i la base conceptual sobre la que s’articula la proposta escènica a tots els nivells. El perill que suposa l’eliminació de la distància per a l’alteritat. Per a la figura de l’Altre. Sense l’Altre, no pot haver-hi amor, perquè l’amor només es pot donar en el territori que hi ha Entre una persona i una altra. Si no hi ha distància, aquest territori deixa d’existir. Aquest Entre no hi és, i sense aquest Entre no pot haver-hi amor. Només narcisisme.

Correspondència es comença a vertebrar, doncs, a partir d’aquesta tesi, i ho fa de manera inevitable a través del llenguatge. Les paraules que composen el text es pleguen sobre elles mateixes, intentant esdevenir contingut i forma al mateix temps, i això és una proposta del text que necessàriament ha sedimentat en la seva escenificació. Al cap i a la fi, Correspondència es basa essencialment en dos conceptes clau: Un és l’amor. L’altre la comunicació. Aquesta segona està intrínsecament lligada al llenguatge. Si no podem comunicar aquest amor, si no el sabem transmetre, podem dir que estimem? Que aquest amor que sentim existeix? La reflexió sobre el llenguatge com a eina en la comunicació, i en especial, en la comunicació de l’amor, es dóna en aquest espectacle, doncs, de manera implícita i explícita en el text i la seva poètica: En el llenguatge escrit, en el llenguatge verbal, i en el llenguatge físic. En aquest sentit, el treball amb els Sistemes Minimalistes Repetitius de José Sanchis Sinisterra (que al col·lectiu aTemporal hem conegut gràcies a la meravellosa feina de LAminimAL) ha estat troncal a l’hora de descobrir el llenguatge físic de l’obra, dels personatges, i en especial a l’hora de construir els tres silencis que estructuren i marquen les tres parts de l’obra, juntament amb l’espai sonor.

No sé ben bé què és el que vull dir, amb tot això, però de nou, si sabés exactament el que et vull dir, potser no necessitaria escriure’t aquesta carta, oi? Potser dient “t’estimo” n’hi hauria prou. Potser si parléssim menys i diguéssim més seria tot una mica menys opac i no ens faria tot tanta por. I potser si fóssim capaces de veure la distància que hi ha entre nosaltres podríem començar a gaudir-nos una mica més. Però potser és que jo sóc un autor estrany que no sap el que vol dir quan escriu, o quan dirigeix. Això també pot ser.

Moltes gràcies per venir-nos a veure.

De debò.

Gràcies.

Jordi Casado i Olivas.